Introducsió a la geologia de Miquerensa

Darío Vidallet Lázaro [dariovidallet@gmail.com]
Stone doctor per la Universidad de Saragosa

Mequinensa, des del punt de vista geològic, s’ubica en la Conca de l’Ebre, que es una conca sedimentària d’edat terciària. Actualment esta conca està limitada geogràficament al nord pels Pirineus, a l’est per la Cadena Costero Catalana, i al sud i sud-est per la Cadena Ibèrica.

Durant el Terciari, i més concretament, entre l’Oligocè superior (Catià)- Miocè inferior (Aquitanià), es a dir fa entre 25 i 27 m.a., la zona on actualment s’ubica Mequinensa estava configurada per un conjunt de sistemes lacustres alimentats bàsicament per les aigües transportades pels sistemes al·luvials procedents de zones muntanyoses dels voltants.

Degut al fet que durant aquest període de temps la conca tenia un caràcter endorreic, es a dir, no existia connexió amb el mar, les aigües carregades en sediments, degut a la seva acció erosiva, s’acumulaven en la zona central, formant extenses llacunes someres. En les àrees al·luvials distals es dipositaven els materials terrígens (lutites i gresos), mentre que en les àrees lacustres hi havia una sedimentació carbonatada (calcàries i margues), amb acumulació de matèria orgànica, que posteriorment originaran els lignits.

La zona que actualment ocupa gran part del terme municipal de Mequinensa, es trobava en un depocentre (zona central) dintre de la conca, i tradicionalment s’ha anomenat “Conca lignitífera de Mequinensa”. Es va configurar com una sèrie de llacs amb zones palustres ben desenvolupades, amb una sedimentació carbonatada associada a una gran quantitat de matèria. L’escassa profunditat, de mig metre a pocs metres, implicaria que qualsevol variació del nivell de l’aigua originaria l’emersió i exposició de grans àrees (sòls bretxificats i bioturbats).

El clima, durant el període Oligocè superior - Miocè inferior, era sec, semiàrid i amb escasses precipitacions, condicions no molt favorables per al desenvolupament d’una coberta vegetal important, cosa que justificaria el relatiu escàs gruix dels paquets de carbó. La presència de fòssils de gasteròpods d’aigua dolça (Plannorbis sp.) marca la baixa salinitat dels sistemes lacustres.

Ja des del punt de vista tectònic, i a grans trets, es pot destacar que l’estructura geològica d’aquesta conca es força senzilla, amb estrats subhoritzontals o amb cabussaments força suaus (2º).

Des del punt de vista geomorfològic cal destacar que després de les etapes de sedimentació miocenes en un règim endorreic, es va produir l’establiment d’una xarxa fluvial, amb una erosió i transport exorreic cap al Mediterrani. Es en el trànsit Miocè - Pliocè que es produeix el buidat erosiu, acompanyat per un aixecament tectònic generalitzat del la Conca de l’Ebre.

Així, l’aixecament de les sèries sedimentaries oligocenes i miocenes permetrà el desenvolupament de processos erosius, que paulatinament i fins a l’actualitat, elaboraran el paisatge que avui podem observar. 

Els principals trets característics del paisatge (geomorfologia) de la zona son els relleus  anomenats “plataformes” o “taules” degut a l’erosió diferencial dels diferents materials que conformen les sèries sedimentàries, quedant en la zona de capçalera els estrats tabulars calcaris, amb un comportament més dur. Un altre dels tipus de modelatge que podem observar son el “turons testimoni”, relacionats igualment amb els processos erosius quaternaris.

I relacionats amb la dinàmica fluvial podem destacar les “terrasses”, caracteritzades per dipòsits d’arrossegament (graves) que podem trobar a diferents cotes respecte al curs fluvial actual. Una altra geoforma interessant és l’associada a la dinàmica fluvial, tot i que hi intervenen altres processos, són els “sistemes glacis-terrasses”, associats a processos d’erosió de vessants conjuntament amb processos de sedimentació fluvial, que dóna relleus suaus. Per últim cal destacar els depòsits de barrancades, que són dipòsits caòtics de blocs angulosos en una matriu llimosa, associats a fluxos turbulents de cursos d’aigua intermitents que funcionen en zones abarrancades durant períodes de pluges intenses o perllongades.

La geologia sempre ha estat molt present en Mequinensa, especialment associada a les històriques explotacions de lignits. Les primeres ressenyes històriques de les explotacions mineres a la “Conca lignitífera de Mequinensa” se situen cap a l’any 1880 i va ser una de les principals activitats econòmiques tant a Mequinensa com en tota la comarca fins als anys 60-70. És a partir de la construcció dels embassaments de Mequinensa i Riba-roja quan la mineria de la zona rep un fort cop, ja que gran part de les explotacions van quedar anegades per les aigües dels embassaments esmentats. En l’actualitat queda únicament una sola empresa que es dedica a l’explotació dels lignits.